Oriol Borreda

La Prèvia

Ja ha passat una setmana des que vam donar el tret de sortida a la Kromvojoj. Hores i hores de planificació i entrenament, d’estudi de mapes, tracks, ports, alimentació, logística, mecànica… En els següents 3-4 posts intentaré plasmar com vaig gestionar aquesta aventura.

La meva idea és donar llum a aquells valents/es que vulguin introduir-se en aquest món; crec que és una eina súper útil i que almenys a mi em va servir molt. Vaig començar escoltant molts pòdcasts (com els de @ciclofactoria, @laescapadacc, @brevetcard, @sobrerodes.podcast, etc.), també xerrades amb altres corredors d’anys anteriors… així que a tots ells, GRÀCIES!

7/6/25 – És el dia

El @kaketakaketa em recull a casa, carreguem trastos i marxem. Nervis a flor de pell, últims preparatius, últims dubtes i molta il·lusió al cotxe rumb a Castellvell.
Un cop allà, desembarquem la nostra companya de fatigues. La gent de l’organització ens rep amb les mans obertes, com si fóssim coneguts de tota la vida, i això em dona molta confiança.

• “Hola! Soc l’Oriol.”
• “Benvingut! Ara hauràs de fer el check-in…”

Passo el paperwork, el brífing del GPS i vaig cap al taller: la bici està níquel, pastilles, neumàtics… tot preparat per a l’aventura.

Ara sí, rebo el OK. Tot està en regla… toca la llarga espera fins a les 18:00; deuen ser les 13:00, així que amb paciència anem a dinar i intentar reposar.

Les hores passen lentes, els participants omplen el pavelló, enrenou, xarletes, mirades perdudes de concentració. Reviso per enèsima vegada el material i assistim al brífing oficial. Això ja comença! Últimes indicacions de @uri_hergo i ens disposem a posar el mono de la feina.

El fanàtic del meu pare apareix al pavelló per sorpresa; és el meu amulet, em dona ànims i amb tot això ens anem a formar a la graella de sortida. Humil, fora del que estava acostumat, però autèntica, i això també m’agrada! Compte enrere i GAS… comença l’aventura: comença @kromvojoj 2025… continuarà!

Sortida – CP1 – Puigcerdà (365 km / 6500+)

La sortida semblava com si la Kromvo fos de 50 km: quin ritmazo! Entre picos i flautes comencem a pujar el primer port, la Mussara. Aquest ja va trencar definitivament la cursa: cadascú al seu ritme i amb paciència cap a les famoses antenes. Personalment, vaig amorrar el cap al potenciòmetre i només anava als watts que marcava «el pla».

Coronant, vaig conèixer el @jjavijavier, un paio molt humil amb qui ens vam trobar moltes vegades al llarg del recorregut. Baixada a gas i comencem a passar per carreteretes secundàries que tant he fet amb gravel. El sol cau i ja fa estona que vaig sol.

Arribem a la rotonda de les 4 carreteres. Aquí va tenir un punt i a part la Kromvo, i vull posar-hi èmfasi. Val a dir que tot no són flors i violes: aprox. km 80, VOLIA PLEGAR! Sí, un remordiment, una enyorança cap als de casa em va envair la ment i les cames d’una manera incontrolable. Vaig parar, vaig agafar aire i vaig treure el mòbil… allà vaig veure la foto de tots 4, els de casa. Entre llàgrimes i música vaig fer un crit de ràbia i vaig encarar el port de Querol. Sense voler, vaig adonar-me que havia guanyat el pols a la ment.

Amb el subidón del mal trago, ja fosc i negre, i havent carregat aigua no sé on, em trobo amb l’@oscarandbego. Amb ell formem un bon tàndem per travessar la llarga nit. Li estic molt agraït, ja que mai havia viscut aquesta experiència nocturna, i entre buscar fonts i xarradetes, ens plantem a Bracons com qui no vol la cosa. Allà, però, abans de la baixada, ens separem.

Comença a clarejar. Soc a Ripoll. Paro a menjar alguna cosa ràpid i encaro les rampes del primer CP1: La Creueta. Bua! He passat la primera nit i em trobo on fire. Ja de dia, encaro els últims 2 km de port, on m’espera el primer segell. Sempre unes bones paraules per part de l’organització i, entre crits d’ànims, encarem la vertiginosa baixada cap a Puigcerdà amb en Pier lisant.

A Puigcerdà, porto al voltant de 15 h de cursa. És moment de moure fitxa: carrego menjar i intento descansar 3-4 hores en un hostal. Continuarà…

Puigcerdà – Luz Saint Sauveur (400 km / 11.000+)

Ja per territori francès, som a la zona de l’Ariege, anem direcció Phalieres. Comencem a encarar el port… Quin port! Quines vistes, quines rampes… ho té tot! Em va encantar. Ja arribant a dalt, s’obre el dia que s’havia posat una mica tèrvol. Adelanto una parella francesa que ens havíem perseguit tota la nit. Em trobo perfecte: la bici corre, les cames van, amb tot això arribo al cap de dalt! Foto de rigor i baixada ultrapepin fins a Ax-les-Thermes.

Somric: era on m’havia proposat arribar. És d’hora i truco a casa dient que tot va bé. El meu pare porta un màster de DotWatcher i em diu que porto bon ritme. Què faig? Segueixo. Em trobo amb l’Oscar i em diu que ell es queda en un hotelet per aquí. M’agafa la venada i remo com un boig un parell d’hores més (amb alguna sorpresa) fins a Tarascon! Vamos! Anem per molt bon camí, però queda entrar a l’infern…

Portem 24 h de cursa, gairebé 500 km i uns 9k+. Toca reposar.

Luz Saint Sauveur – L’Ampolla (550 km / 6500+)

Em trobo MOLT bé! He dormit escasses 3 hores després de l’etapa reina. Miro el rellotge: 1:30 am. Vull sortir amb les primeres llums del Pirineu. Encaro Soulor, Aubisque, baixo a Laruns i remato el putu Portalet! Arribo al CP2: vaig TERCER (i les primeres llums a l’horitzó). No m’ho crec… he vençut l’infern per entrar al veritable infern: la serra de Guara i les rectes quilomètriques de la plana de Lleida/Aragó.

Aquesta jornada em deixa tocat: 39 graus, de font a font, resant fort que marxi el sol. Arribo a Fraga, arrastrant-me: la calor m’ha matat, necessito reposar. Després de 3 h de descans, encetem l’última jornada en què entrem a Terres de l’Ebre. Alguns han apostat per no descansar; els retallo terreny i els avanço, porto bon ritme.

A partir d’ara comença el veritable calvari mecànic: punxo coronant el port de Bot… m’atrapa el quart, planejo atacar-lo al Caro. Estic concentrat, a punt d’encarar l’últim colós. Paro a carregar bidons, miro el DotWatcher i… sorpresa! Veig com el tercer “retalla” per la via verda i el deixa 4 km per davant meu. Jo encara era a les rectes de Roquetes. Estic emprenyat, sense bateria al potenciòmetre, a sensacions Pantani pujo donant-ho TOT!

El retallo, però no prou. Corono el CP3, el Caro; queda l’Ebre i les seves trampes. L’@leks.training m’envia un missatge: li estic guanyant terreny, PUSH PUSH PUSH! Em diu: entrem als sterratos com si fos la París-Roubaix. Continuo retallant, em moc bé amb aquest terreny, però… psssst! NO! Altre cop punxo, reparo, segueixo! No duia ni 4 km quan… altre cop sento el maleït soroll: he tornat a punxar. Reparo. Els fantasmes m’envaeixen, estic perdent molt de temps, continuo remant i als 4 km aprox., de nou, torno a punxar… és la fi. La fi a la Kromvo. No tinc res per reparar… Continuarà!

L’Ampolla – Castellvell (150 km / 2000+)

Truco al meu pare i li comunico que abandono, que vaig cap a casa… Però! Passa un pagès com aquell a qui se li apareix la verge, al mig d’un camp d’arròs. Amb clemència i honradesa em porta a un taller: reparo, NO M’HO CREC! El Karma de la ultradistància per fi m’ha beneït.

Tal és la motivació que encaro les rampes més dures del món amb el cor. La ment fa un canvi i només espero arribar viu. Amb aquestes encaro l’última pujada abans de la baixada a Reus. La fi és a prop i, a l’horitzó del Coll d’Alforja, veig un ciclista… és el meu amic Sergi. M’espera per encarar la baixada a meta junts, com amics, com un binomi. Em desfaig, l’abraço i ploro molt… li dec tant… això em quedarà al record per sempre. Gràcies, @kaketakaketa!

Ja a Reus, encarem l’últim km. Música motivadora, la família a lo lluny, últims 100 metres… sensacions de tota mena a flor de pell. No vull que acabi, però estic esgotat, que estrany… Últims 5 metres, tots allà, com SEMPRE: es desarma la bogeria, plors, alegries i molt de reconeixement per part de l’organització. HO HE FET! HO HEM FET! Paro el crono i m’abraço amb els meus. La lluita ha acabat. No m’ho crec, ni ara escrivint aquesta crònica sóc conscient de la fita.

Només em queda donar GRÀCIES a l’organització, als corredors amb qui he compartit alguna estona, a la família i a la mare que em va parir, hòstia! Els sentiments no es poden descriure amb quatre línies, però millor, més pur, més autèntic. La marca que m’ha deixat aquesta cursa és notòria; marcarà un abans i un després. Crec que heu despertat alguna cosa molt poderosa dins meu…

Pròxim repte? És massa aviat per decidir encara, però això no acaba aquí! Ara toca pair, gaudir de l’estiu amb els meus i recuperar-se… (que falta fa).

Aquí acaba aquesta crònica. Aquesta aventura m’ha demostrat que la ment és l’eina més poderosa de l’ésser humà… Per altra banda, només espero que hàgiu gaudit una mica perdent el temps llegint aquesta història: era la meva intenció.

Fins aviat i GRÀCIES! Llarga vida a la @kromvojoj, llarga vida a l’ultraciclisme!