Isidre Escorihuela

LA KROMVOJOJ, UNA RUTA MOLTS CAMINS

La paraula kromvojoj em resulta molt més fàcil escriure-la que no pas de pronunciar-la, com em resulta més fàcil imaginar-me 1.400 quilòmetres amb 22.000 metres de desnivell que no pas pedalar-los. Però ves per on, sense tenir clar com es pronunciava correctament el nom de la prova el dia 13 de maig estic a Reus, disposat a encarar el millor que pugui la Kromvo.

L’ambient de la sortida és de bon rotllisme total i això em produeix bona energia.
El meu caràcter no massa sociable no impedeix que conegui a gent encantadora que fa que l’espera fins a les vuit de la nit, que és l’hora de sortida, sigui distreta i simpàtica.

CP1
No tinc una estratègia massa clara de «cursa». La idea és tirar fins ves a saber on, anar fent. Sí que tinc clar que vull intentar pedalar el màxim que pugui de nit i matinada, és el moment que estic còmode, m’agrada la solitud i l’adrenalina que et produeix la nit, a banda de que a partir de les tres de la matinada tinc el cos acostumat als entrenaments diaris per Andorra.
Poc em podia imaginar que, al quilòmetre vuit i sota la pluja, punxaria. El tema va ser no estressar-se i veure passar tots els companys/es d’aventura alegrement i quedar-me al final de la cua. Ben mirat i com que no tenia una estratègia preestablerta en vaig improvisar una, fer un non-stop i «pa lante» fins on el cap em digués prou.
I així vaig anar tirant, sota una nit humida i fresqueta, sense arribar a ser una mala nit.
Per a mi va ser una gran nit! Amb baixades ràpides i pujades a ritme. Les matinades d’entrenaments hivernals a Andorra serveixen més per endurir-me que no pas per fer molta distància. La son, però, em colla de valent entre Igualada i Manresa, fet que fa que em salti tots els encreuaments i l’alerta del Garmin soni sovint; les anades i tornades i les voltes inversemblants per les rotondes no deixen de ser distretes. Malgrat tot, sé que a les tres de la matinada aquest patiment s’haurà acabat.
Pantà de Sau. El dia es desperta entre boires humides.
La poca aigua de l’embassament, l’alçada de la presa i l’ambient tenebrós fa que tingui una sensació tètrica de l’espai temps i això deu fer que intenti passar tots els murs el més ràpid possible.
El lloc és insuperable.
Passo la Garrotxa, i encaro l’Empordà que em saluda com no podia ser d’una altra manera a cop de tramuntana. No hi estic gens fet a la tramuntana i a l’altura de Sant Pere Pescador ja m’hi he cagat unes dues-centes vegades. Segueixo tot sol i és el que realment m’agrada.
Port de la Selva. I he arribat d’una tirada des de Reus; decideixo parar i recuperar energies, tot fent un dinar i parant una bona estona (la nota mental de sempre: haig de millorar la gestió del temps).
Pujo Sant Pere de Rodes al foscant de la nit; corba de nord, cop de tramuntana; corba de sud, la passo lleuger. Mentre pujo penso com coi se’ls hi va ocórrer entre els segles X i XI plantificar aquest monestir al cap d’aquesta muntanya. La vista és espectacular, igual que no estic fet per aquest vent de nord, tampoc estic fet per al mar però l’hora del dia i l’espectacle marí a estones em deixa totalment desconnectat dels pedals.
Hola, què tal ?
Sant Pere de Rodes, segello.
Miro enllà i veig una cortina d’aigua, reviso el radar meteorològic i pinta pluja.
Jaqueta i avall.
Deuen ser les nou del vespre, encaro la segona nit.

CP2
La tramuntana m’acompanya tota la nit, ja deixo de cagar-m’hi, me n’adono que no val la pena gastar energia, penso que és una companya més del viatge. La pregunta és: fins quan?
La son fa estona que em ronda, subtilment m’acarona, tinc un parell d’ensurts i decideixo parar a la que pugui.
A Darnius i sota uns plataners majestuosos decideixo dormir, m’estiro a un banc que queda arrecerat del vent i puc dormir un parell d’hores, no trec ni la funda de bivac, dormo un parell d’hores (entre la una i les tres de la matinada) em desperto amb ganes de sortir del paradís del vent.
Als voltants de Tech, ja a França, entre les quatre i les cinc de la matinada, hi arribo cantant qualsevol so que puc vocalitzar a ple pulmó i que sembli una cançó, és la tàctica que utilitzo sempre abans d’estampar-me víctima de la son, millor un disbarat de cançó que una trompada. La nit avui és freda però, tot i així, les ganes de dormir són tan fortes que paro a un cobert brut i sarnós. Repenjo la bici i m’ajupo tot fent la gatzoneta. M’adormo dins d’un somni espès quan, de cop, penso que m’estan robant la bici. L’ensurt és monumental i em fa despertar sobtadament. He fet un cop de cap de quinze minuts.
El sol i una matinada gèlida em saluden dalt del Coll d’Ares. Tinc gana.
Em tiro port avall, segueixo sol i això em fa sentir lliure.
Un “bocata” i dos cafès amb llet a Molló i tiro fins a Ripoll per una carretera meravellosa.
A Ripoll paro a un taller per tensar el canvi i comprar una càmera de recanvi per anar tranquil. Torno a gestionar el temps de pena.
Ara comença el territori que més em conec de la Kromvo. Penso en el tram de Toses i això em ratlla, m’ho conec i sé que és un infern. També sé que el dia després de la segona nit és el meu pitjor dia. Acostuma a ser el moment que el meu altre jo comença a qüestionar-me què cony estic fotent.
A Toses la calor és important. Paro a una ombra a menjar-me un “bocata” que portava guardat per a l’ocasió. A dos quilòmetres de finalitzar la pujada que enllaça Toses amb la carretera de la Creueta, el meu altre jo decideix aparèixer.
Ale hop! Aquí estic.
«A veure tio què estàs fotent aquí carregat, pujant aquestes rampes, estàs a 80 quilòmetres de casa tires avall, i a la nit ja dorms amb la família …»
Truco a la meva fan més hooligan de totes, la meva dona. Són aquelles trucades de les que ja en saps la resposta, però que sempre van bé i solen ser resolutives.
Tires fins a la Creueta arribes a la Pobla de Lillet i mira de descansar.
És la seva resposta pràctica i del tot lògica alhora

A la Pobla de Lillet trobo un petit hostal regentat per dos padrins. He fet una baixada del coll de la Creueta contra vent tremenda.
Dos plats combinats ben parits i un bon son reparador.
A les dues de la matinada, encaro la pujada cap a Gósol, m’ho conec prou bé i ser que és una pujada llarga i constant i que crec és millor fer-la de nit, malgrat que em perdo la visió màgica i imponent del Pedraforca.
Encaro la gèlida baixada del coll de Josa fins a l’inici de la pujada de Colldarnat on el tercer sol de la Kromvo em saluda de nou. Tota aquesta zona sé que està plena de cabirols, em concentro en la carretera.
Entren missatges al grup de WhatsApp de la Kromvo, dient-nos que la baixada del port de la Bonaigua està perillosa. Sé el que és baixar aquest port per la vessant aranesa amb pluja i fred, l’any passat la vaig patir a la Transpyr i estic expectant amb els missatges de l’organització.
A peu del Cantó em menjo un entrepà que guardava amb molt d’amor. Encara no havia esmorzat des que m’he despertat; són dos quart de nou del matí i arriba el missatge que s’anul·la la pujada a la Bonaigua.
I en aquell moment la gran Janis Joplin em diu pels auriculars:
Oh!
Baby, cry baby, cry baby
Honey, welcome back home
I know she told you
Honey, I know she told you that she loved you
Much more than I did…

I ploro, ploro… Aquí les emocions rebenten.

Entre singlots, ulls humits i la Janis Joplin cantant-me a cau d’orella, encaro el meu estimat i odiat port del Cantó.
Penso la tàctica a seguir amb el canvi de ruta; tinc uns cinquanta quilòmetres per donar-hi voltes i a veure si aquests cop l’encerto amb el temps i les parades.
Parada ràpida a Sort, Coca-cola, entrepà i en marxa
CP2 enllestit

CP3
Em conec bé el que tinc per endavant fins a Pont de Montanyana.
Tinc gana i penso que parar a Pont de Montanyana a menjar una mica decent podria ser una bona tàctica per encarar el port del Montsec.
Es veu que els dimarts la bona gent de Pont de Montanyana fan festa, ves per on. Tot tancat.
La meva gestió del temps continua fent aigües per tot arreu… Trobo un venedor de fruites ambulant i li compro quatre peces de fruita que me les menjo estirat a l’ombra.
Encaro la dura i trencada pujada del Montsec, territori del qual n’estic enamorat. Tot i la calor inicial m’estimo aquesta terra dura, aspra, de parets d’un calcari envejable.
Finalment, amb tota la plana de Lleida al meu davant, sóc dalt del Montsec. Aquí la Kromvo fa un gir total de terreny. Bé, més que la Kromvo, Catalunya fa un gir de terreny. La plana!

Àger. Dos entrepans de botifarra i aigua a dojo. Penso i planifico una mica el meu NO pla de ruta. Desisteixo en fer quadrar d’una manera decent el meu temps. Visca l’anarquia i el llibertinatge!
Si descanso a Àger i tiro de nit/matinada, puc intentar arribar a Tortosa de la tirada i ja veurem què faig amb el Caro. Executo el pensament. Endavant amb tot.
Busco un lloc per dormir.
Despertador. A les dues de la matinada ja estic dalt del port d’Àger, faig tota la plana de Lleida de nit. Amb molta tensió pels animalons nocturns que volen jugar amb la llum del meu frontal.
Passar tot el “secarral” de nit crec que és una bona opció.
Em perdo entrant a Mollerussa, ara cap aquí, ara cap allà, i deixo la meva sort al GPS.
Croissant i cafè amb llet a l’Albagés, un segon croissant i un segon cafè amb llet, les dues botifarres d’Àger han durat prou. Aquesta sobredosi de cafeïna, llet i greix industrial em fa encarar una bonica carretera solitària a la sortida del quart sol solet d’aquesta bonica aventura.
Vaig direcció a la Serra de Prades, territori que em conec prou bé dels meus períodes estivals. Meravelloses carreteres i paisatges que em corprenen. La visió del Montsant tot pujant el port de Porrera sempre em fascina i aquest cop em supera. Quants somnis en aquelles vies d’escalada de forats perfectes, territori d’aventures preuades.
La son m’ataca durament pujant de Porrera a la Teixeta, m’estic adormint a les onze del matí. Decideixo no parar fins a la Torre de Fantaubella abans d’encarar el coll de Jou. Canto, torno a cantar, com fa unes nits enrere. Una Coca-cola que portava amagada em salva el cop de son.
Carretera, pilot automàtic i arribo a Tortosa amb molt mal als tendons d’Aquil·les. La intenció era pujar a dormir al Refugi del Caro, però decideixo menjar una pizza gran, «la grande es muy grande amigo», em diu el «paqui» que em despatxa. Porta, porta i… Redéu! Sí que n’és de gran, sí. Però baixa tota, amorosida amb dues coca-coles.
Busco un llit i una dutxa. Pràcticament, no dormo. Avui estic tocat físicament però em trobo bé. Tot contradictori, no cal buscar-li cap sentit.
M’estiro i penso en el Caro.
A les cinc de la matinada estic al refugi del Caro fotent-me un súper cafè reparador servit pels voluntaris de la Kromvo que són una meravella, com tota la resta.
Segello.

CP4
He passat fred baixant del Caro, ja tinc el cos al límit.
Les vistes nocturnes del Caro són una meravella, no és conya i sense al·lucinacions.
Tinc una gana que em devora. Remeno i trobo un croissant farcit de formatge i pernil que vaig comprar a Cornudella. Me’l menjo i al minut ja el tinc als peus.
La gana colla.
Pedalo, pedalo i el cinquè sol em saluda al delta de l’Ebre.
Ploro i ploro d’emoció. Del Caro a la platja.
Per un home pirinenc veure aquest espectacle és màgic. Pedalar per les pistes de terra del delta fent-se de dia, és un regal de la natura: solitud, ocells, camps d’arròs negats d’aigua… L’entorn em supera i les emocions en aquest tram m’atrapen. Un record gravat a foc de per vida.
Silenci absolut trencat espontàniament per algun ocell esverat.
Quin viatge! I de sobte la sorra de la platja em frena la roda. Una mar en calma m’espera i em saluda.
Estic sobrepassat i no tan sols pels més de 1.200 quilòmetres de viatge… Tot és un regal.
Com va dir un gran alpinista:
“Estic aclaparat pel pes d’una immensa solitud” i en realitat és el que m’agrada: la solitud plena de llibertat.
Paro a un bar. L’home em veu tan apurat que em fa dos “bocates” XXL; un el devoro, l’altre el guardo.
Pedalo, pedalo ara per una monòtona nacional, cercant un punt i final que no voldria que arribés mai.
El cul em fa mal i el cervell va a mil per hora.
Cambrils, rotonda esquerra, rotonda dreta i una llarga recta. Sé que ja hi sóc, m’ho diu el GPS, però em conec la ruta.
Arribo i m’abraço amb el Joan. És una abraçada a tots el que formen part d’aquesta meravella que és la Kromvojoj.
El viatge, el meu viatge.
La meva ruta cercant la llibertat individual que ha durat quatre dies i 16 hores.
Un parèntesi dins del dia a dia que ens devora
Segello.

CP5
Dissabte a la tarda ens trobem molts dels que hem fet la Kromvo a Reus, a la festa!
Visca la festa!
Famílies, amics, organitzadors, voluntaris… Tots ens sentim part d’una súper família. El meu caràcter poc sociable, aquí es desfà i tots xerrem, ens saludem, fem uns brindis.
Fotos, anècdotes, encaixades de mans, petons i abraçades.
Ens acomiadem amb el propòsit de retrobar-nos ben aviat amb projectes ben «xulos» sobre els pedals.
Tots tenim els nostres propis somnis i reptes sobre la bici.
La bici, quina meravella de màquina.

Gràcies, Kromvojoj, mil cops gràcies.

Isidre